dimarts, 8 de desembre del 2015

Potser llavors serà massa tard.

Aquest matí algú ha atropellat un cadell a Santpedor i s’ha donat a la fuga, l’ha deixat enrere destrossat. Quan hi he arribat hi havia una Local, hem estat amb ell, hem trucat a 6 veterinaris aviam si algú podia venir o el podien rebre, he dut una manta, però quan ha arribat la veterinària ja no es podia fer res. Duia uns minuts agonitzant, mirant-nos tota l’estona, fent de tant en tant uns udols llastimosos. Tothom pot cometre un error, però fugir com un covard i no fer res per intentar arreglar allò que has provocat no té cap excusa. A qui ha fugit sense aturar-se: si llegeixes això vull que sàpigues que és possible que algun dia, potser d’aquí a molts anys, et trobis tu tirat algun matí fred, humit i de boira com avui, malferit abandonat, i que en aquell moment pensis “Què he fet jo per merèixer això?”. I llavors potser recordaràs el dia que vas deixar un gos ferit de mort, destrossat al mig del carrer, un dia fred com avui. I potser llavors pensaràs que no pots demanar a la vida més del que tu hi poses. I potser llavors l’asfalt et semblarà més moll, més dur i més fred que mai. I potser llavors ja serà massa tard.

dijous, 3 de desembre del 2015

D'aniversari feliç!

Pel meu aniversari m’agrada regalar (“Lo que doy me lo doy, lo que no doy me lo quito”, JoDidorowsky), així que aquí teniu aquest microconte.

Ferran Cerdans Serra, 03-12-2015

Vaig posar una pizza 4 estacions al tocadiscs i he de dir-vos que no n’hi ha per a tant, amb el Vivaldi!

 Em sap greu haver-lo escrit a corre-cuita, es nota molt en la lletra, però avui tinc el dia especialment saturat. Espero que us agradi, bon dia!

dissabte, 14 de novembre del 2015

Algunes imatges de Londres

En una setmana a Londres he fet molt poques fotografies comparat amb quan, fa anys, viatjava amb la càmera reflex. He trobat molt a faltar poder disparar amb reflex. La Samsung EX-1, tot i que molt desfassada, és una bona càmera en condicions bones de llum, però quan s’ha d’augmentar el temps d’exposició o bé l’ISO els resultats són mediocres.
Imatge amb molt soroll però la composició m'agrada

Cal·ligrafia a Pop Market, Brixton

Per street photo i per animals com els gats Misty i Moonlight que vivien a la casa, el problema que té és el retard entre que petges el disparador i que pren la imatge.

Amb l'amiga Judit en un bus nocturn

Misty jugant pel menjador de la casa a Brixton

La majoria de fotos, doncs, les he fet amb el mòbil i només les que necessitaven controls manuals amb la compacta, com aquestes dues nocturnes.

El Cutty Sark a Greenwich

Aquesta foto em feia gràcia tenir-la, davant del Cutty Sark

Si les voleu veure totes les imatges he fet un àlbum a picasa: London 2015.



dijous, 12 de novembre del 2015

Els llibres ens alimenten

   Hi ha gent que té llibres simulats al menjador -i no viuen a l'Ikea. No sé com deuen respondre la típica pregunta "Els has llegit tots?", però és previsible que canviant de tema. He conegut una noia, per contra, que té una cuina simulada: els armaris i els prestatges són plens de narrativa. On hi hauria les galetes hi ha diccionaris. On hi hauria les espècies hi té llibres de poemes. La pregunta "Cuinem per dinar?" la respon obrint els armaris, els calaixos i el forn, que deixa per la sorpresa final.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Noves sensacions a Londres


Seguim pels carrers, esquivant gent. Driblar sense pilota. Encara no sé cap on he de mirar en creuar, així que faig el mateix que la British People. Els encanta el paper ratllat: predomini de "ruled notebooks" arreu. Pencil mask, 1972. Als bancs del Tate Modern hi pots seure sense por que estiguin fets de fum, cosa que no es pot assegurar de la resta del museu. També hi ha obres amb les que hem gaudit de valent. Paradoxa #1: Maneres creatives de vendre fum? Pregunto. EgoArt: artistes cartografiant-se el melic.
Més contrastos paradoxals de Londres: souvenirs i parides industrials molt cares i artesania original d'autor a preus catalans, si saps on trobar-la. Greenwich seria la millor opció fins ara. Fotos de nit davant del Cutty Sark.
Un taxi albí. Elephant & Castle, centre comercial que sembla abandonat però no. La cosa més cutre mai vista pels meus dos ulls o per un de sol. Fascinant.
Pressupost per a llibres esgotat en transport, cafès i menjar. Tot i així pagaria pels museus gratuïts que he visitat. Una cosa compensa l'altra. Persones que es posen bé per a un retrat davant les "Portes del paradís", de Lorenzo Ghiberti, sense ni tan sols mirar-se-les. Només importa fer-se  la foto amb un "fons bonic"? El David de Michelangelo (rèplica a V&A) és tan gran com imaginava Goliat.
Habilitat adquirida #1: esquivar turistes als museus. Això inclou, per tant, esquivar-me a mi mateix, tantes vegades el principal destorb. A l'habilitat adquirida #2 la batejo "Triangulació Auditiva": increment de percepció de l'oïda, amb biaix cognitiu per a les ordes de classes escolars, que permet conèixer-ne la ubicació en tot moment dins d'un museu determinat. Si la classe s'acosta perillosament, canviar de sala. Alerta. He de marxar, ja venen!

divendres, 6 de novembre del 2015

Primeres sensacions a Londres.

Aquí tot és força fosc, fins i tot hores emblemàtiques com les 5 de la tarda. Els colors dels cotxes són molt anglesos, la majoria amb un toc de negre: granat fosc, siena fosc, terres foscos, verds foscos, blaus foscos i ja posats negre fosc, apa! Un negre que reb poca llum, el color predominant del mobiliari urbà. El vermell dels busos, doncs, destaca molt més que a Catalonia. El cafè és car però millor que a Irlanda, que tampoc és gaire difícil. Em feia por el menjar, però als xiringuitos dels mercats es menja molt bé; ingredients frescos i bona cuina, Brixton Pop for the win! La gent a Brixton em sembla de mirada dura, però amable quan hi parles. Corren molt. A Catalonia em diuen que camino molt ràpid, que si vaig a apagar foc. A London, en canvi, estic en la mitjana: ni lent ni ràpid. M'adelanten per la dreta i per l'esquerra. Em deixo anar pel ritme de la ciutat, escriure apunts i seguir caminant. Entrades subterrànies directes als museus a South Kensington. The London Tube com a glory hole que et duu, a gran velocitat i amb quatre sotragades, a un final feliç. Enjoy!

dimarts, 20 d’octubre del 2015

La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Arqueologia al tweeter

4 tuits recuperats del tweeter que tenen una cosa en comú. Sabeu quina és?




La resposta és que aquests texts han estat plagiats al facebook per un element durant l'última setmana, tipus que ja he eliminat de la llista de contactes i amb el que són 5 les persones eliminades que van creant una base de seguidors amb plagis de texts aliens.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Propers esdeveniments de Llibres Artesans en un instant

Aquesta entrada és una mica friki (o geek), però fa bastants anys que funciona. Si mai voleu veure en un instant quines són les properes activitats a Llibres Artesans, només heu de cercar al google "events llibres artesans" i us apareixeran en format llistat clicable (segon resultat de la captura).
Màgia? No, microdata! Bona tarda!

Events de Llibres Artesans en llistat a Google

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Centrar-se en tancar

En un exercici concret d’un taller de respiració, el mestre ens deia “Pensa només en treure l’aire, agafar-lo ja l’agafes automàticament”. Si traslladem aquesta tècnica a la productivitat, seria una cosa així: centra’t en tancar els projectes, obrir-se ja s’obren sols. Per a mi és l’única manera de tirar endavant; és això a restar sepultat sota centenars de projectes que es van obrint sols espontàniament.

divendres, 9 d’octubre del 2015

La meva és més llesta etc.

Alai al Collbaix; Ferran Cerdans Serra, 2015
A vegades idolatrem els gossos amb els que compartim la vida. Són els més llestos, els més bons, els que ens entenen més i, sobretot, els més guapos del barri. Del poble. De la comarca. Del planeta. Tampoc és que sigui dolent, si ens en sabem enfotre del fet, que és la funció d’aquesta imatge modificada (intencionadament cutre) :D

Aquest tema el tracta P. G. Wodehouse en un text titulat "About My Friends", escrit expressament per al genial “Dog Dogs” d’Elliot Erwitt. Wodehouse parla de les discussions entre “amos”, que comencen parlant de la gran intel·ligència dels gossos respectius i van pujant de to fins esdevenir baralles en les que es juga l’honor i en les que està en joc fins i tot l’amistat. Sí, és una mica exagerat, però tampoc tan allunyat de la realitat. I d’aquí ve la imatge de l’Alai; qui no s’ha sorprès defensant la velocitat, intel·ligència i sentit de l’humor (fins i tot) de la seva gossa respecte qualsevol altra del planeta terra? Doncs això.
Dog Dogs;  Elliott Erwitt, Phaidon Press, 1998
Per cert, sovint em feliciteu per les fotos de l’Alai, he de dir que les fotos de gossos de l’Elliot són totes obres mestres, una rera l’altra durant 500 pàgines! Increïble. Un llibre amb una relació qualitat/preu insuperable, imprescindible si estimeu la fotografia i els gossos o una sola de les dues!

dijous, 8 d’octubre del 2015

Dues meitats.

Ferran i Alai al vidre del darrere del cotxe; 2015
Un reflex al vidre del cotxe que és reflex de la realitat simbiòtica i de la convergència de formes i costums entre bípedes i quadrúpedes que comparteixen vida. I la cara és meitat i meitat que formen un conjunt. O potser no tant. Potser només és una reflexió.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Presons multicolors

Alai esperant al cotxe - Ferran Cerdans Serra, 2015
Les presons poden ser molt boniques, des de fora —Alai esperant al darrere del cotxe i núvols al cel—, tot i que les que ens muntem nosaltres mateixos poden ser molt més boniques encara, amb tota mena de detalls llampants, acolorits i confortables. Des de dins.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Pujada al Collbaix

Després d'un cap de setmana intens de fires amb els Llibres Artesans, ahir al matí vam fer una escapada al Collbaix. I aquest és el resultat. Hi ha persones que van a cercar bolets, altres a observar ocells, etc. Entre altres coses, amb l'Alai pugem muntanyes i cerquem bons moments i la bellesa que és a tot arreu.

Alai I "The Conqueror" XD

Si és a tot arreu potser no caldria pujar muntanyes, si pot ser qualsevol moment potser no caldria que fos en un matí concret. Encara no hem evolucionat prou com per gaudir de la bellesa de tot en qualsevol moment, però mentre no ho fem l’anirem a cercar quan tinguem una estona. En això estem. Bon dia!

Aquesta ja sembla de model professional

Imatge més equilibrada amb l'Alai de costat.

El millor moment per refrescar-se és ara mateix.

Quatre potes, dues potes.
Només els idiotes som feliços: La felicitat no eximeix de lluita, estar bé amb tu és una plataforma per al canvi intern i extern, no per alienar-se del món. Tres tasses • Ferran Cerdans Serra • 04/2012

dimecres, 30 de setembre del 2015

Repetim eleccions amb més informació?

Estic d'acord amb l'Arrimadas en una sola cosa: s'haurien de repetir les eleccions, però per impartir un curset als que han votat el seu partit informant-los sobre què han fet. La majoria s'han empassat que era una alternativa de centre-esquerra i han acabat votant el partit que considera que els treballadors, en acabar un contracte, hauríem de pagar nosaltres a l'empresari com a agraïment. El partit que ha estat votant el mateix que el PP al parlament durant tots aquests anys. El partit que té vincles directes amb el lobby de la patronal. El partit que amb deu anys ja carrega varis casos de corrupció. El partit al que no fa res compartir espai amb els neonazis. El partit, en definitiva, que seu a la dreta del PP. Fer-los un curset i un cop desperts repetim eleccions. Aviam si repeteixen el vot! I de passada podríem facilitar, aquesta vegada, el vot per correu, ni que sigui per simular que això és un estat democràtic.

En el curset es podrien impartir aquestes matèries:

dimecres, 23 de setembre del 2015

Per una política nostra

He signat com a escriptor artesà la Mostra espontània de suport d’una colla d’amics i afins cap a l’Antonio Baños i la candidatura de les CUP a les properes eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya: Per una política nostra. Reprodueixo el text a continuació.

Tenim un país devastat per la corrupció i la malversació de fons públics, un país on el neoliberalisme econòmic campa lliure i boicoteja tot intent de viure d’una altra manera, un país amb un doble jou de poder que ens asfixia i ens està deixant exsangües. Despresos d’una vegada i per totes del nihilisme i la desídia de pa sucat amb oli de l’estat del benestar i la post-modernitat, ara és el moment de reconèixer la força i la trempera que tenim com a poble i tombar tots els poders fàctics que puguem: llavors, un rere l’altre, aterrats, a la nostra altura, que ens mirin als ulls si s’hi atreveixen quan pretenguin continuar sent els nostres amos. En aquest viatge col·lectiu per capgirar-ho tot els nostres companys no poden ser altres que persones lliures i independents, sense rèmores i amb tota la il·lusió del món, no per empoderar-se (verb maleït! No volem el poder per a nosaltres: el volem anorreat!) sinó per ajudar-nos a fer la nostra, a inventar-nos com volem viure en societat, a tenir l’oportunitat d’equivocar-nos. Si com a cap de llista en David Fernàndez semblava imbatible i la seva feina durant la legislatura va convèncer els més descreguts, la veritat és que una de les poques persones que es podia posar al capdavant de la llista de les CUP i que no li tremolessin les cames és l’Antonio Baños. Per què ens agrada en Baños? Perquè és un dels nostres. Perquè li agrada el rocanrol. Perquè és un periodista sense pèls a la llengua amb un argumentari de pedra picada. Perquè no té la sang d’orxata. Perquè necessitem gent que ens representi, que visqui com nosaltres, que ens defensi amb el seu dia a dia, perquè necessitem polítics propers i de veritat, no màscares hipòcrites amb rendes deu cops més altes que les nostres. Per acabar-ho d’adobar, en Baños té sentit de l’humor. Molt. I això és el que ens fa falta: una mica d’alegria, de guspira, d’arravatament. L’humor és revolucionari i és el blindatge perfecte per anar a la batalla relluent: els principals atacs que et pugui fer l’adversari torracollons ja els has assumit tu d’avançada i te n’has rigut a cor què vols.
Els sotasignats donem suport a en Baños perquè no hi ha color: després de dècades de pusil·lànimes i mesquins ara per fi tenim un partit i uns candidats que fan patxoca i ganes d’arromangar-se per anostrar d’una vegada i per totes aquest país tan baquetejat i saquejat que tenim. Per uns Països Catalans lliures de tots els jous, per una política nostra, aquest 27 de setembre VOTA LES CUP-CRIDA CONSTITUENT!
Aquesta mostra de suport és oberta a qui vulgui apuntar-s’hi. Aquí teniu un email per fer-ho: perunapoliticanostra@gmail.com

dimarts, 15 de setembre del 2015

Tornem als camins!

Alai - Ferran Cerdans Serra, 2015
Amb tantes fires i llibres feia dues setmanes que teníem pendent una sortida de veritat, i ahir ens vam regalar 20 kilòmetres de caminada pel sender PRC-131 “Voltejant Santpedor”. Aniré pujant més fotos ja que en l’aspecte fotogràfic també va ser genial! Precisament aquesta serà una de les recompenses del verkami pel llibre: caminada amb Alai i picnic amb calzone fets per mi. Bon dia!

dilluns, 31 d’agost del 2015

La meva votació al Premi Núvol de Contes 2015

Un cop llegides totes les narracions, aquests són els nou relats que més m’han agradat. La meva votació, que he de fer com a participant segons les bases, són els tres primers de la llista. Us recomano la lectura de tots nou ja que el nivell és alt i segurament us agradran (possiblement en un ordre diferent al que he arribat jo).

  1. La final, d'Andrea Jofre.
  2. Objectes perduts, de Josefina Maymó i Puig.
  3. Abraçada mortal, de Feliu Torrents.
  4. Una trobada, de Ramon Pardina.
  5. Transgressió, de Pere Serrahima.
  6. Loti Ederra, d'E. Viladoms.
  7. La tastaolletes, d'Anna Codina.
  8. Què passaria si la teva ex et demanés una mica de sal?, de Laura Jacas.
  9. Una carta, de Jordi Masó Rahola.

El relat amb el que participo no apareix en aquesta llista per raons òbvies, però si el voleu llegir és La perdició d’un home, el conte curt que tanca el recull Perdonin que no em disculpi i que va tenir un plagiador molt humil.

Bones lectures!



dijous, 27 d’agost del 2015

Un plagiador molt humil.

Aquesta si que és bona, resulta que introdueixo “La perdició d’un home” al google cercant possibles reaccions al relat (participo amb aquest al Premi Núvol de Contes 2015). Trobo varis posts que han publicat el conte correctament (amb atribució), però en un d’aquests resulta que no hi ha el meu nom enlloc. Això ja és prou delicte, però no acaba aquí la cosa: llegint els comentaris, el propietari del bloc parla com a autor del relat, el que constitueix un cas clar de plagi amb totes les de la llei (plagi és apropiar-se del text d’una altra persona i fer-lo passar per propi, amagant-ne la font). A sobre, el seu comentari és del tipus “És que aquest conte l’he escrit molt ràpid i no l’he repassat”... Ara mateix no tinc temps, però de moment he escrit un comentari i quan pugui miraré de cercar qui és en el món real. El plagi el teniu al bloc Diari de l'exorcista, he fet captura de pantalla per si esborra els comentaris.

ACTUALITZACIÓ: El plagiador a esborrat la pàgina, però podeu veure l'entrada complerta amb els comentaris inclosos a la memòria cau de google.


Comentari de "L'exorcista" fent-se passar per autor del relat



dijous, 6 d’agost del 2015

Ubica't a la vida!

L'antípoda de Llibres Artesans

La vida és molt més fàcil i dóna un salt de qualitat quan tens ben ubicada l'antípoda: S 41° 47' 2.4903" W 178° 9' 33.8995". Bon dia!
Antipodes map (AKA Tunnel Map)

diumenge, 26 de juliol del 2015

Beure's els arbres

A Santpedor som tan rurals que ens bevem els arbres. I ens arreglen. 

Add caption
De les moltes coses que envejo a l’Alai, una de les que mes admiro és la capacitat de beure arbres i pixar llavors d'alegria.

dimarts, 21 de juliol del 2015

Si em vols perdre em perdràs.

Artistes, suposadament amigues, la idea de negoci de les quals és viure de les amistats i que no dubten en emprar violència psicològica en forma de xantatges emocionals per intentar encolomar-te els seus productes. Que trist. Jo m'emociono quan una amistat em compra un llibre, però mai no he perseguit a cap amic perquè em compri res, ni tan sols parlo del tema si no em pregunten; de fet molta gent no sap ni que faig llibres. Pressionar-me de manera violenta i reiterada, forçant l'amistat (violant-la per tant) fins al punt del xantatge emocional, és la millor manera de perdre'm com a client i, per descomptat, també com a amic. Així que si algú em vol perdre ja sap què ha de fer.

dimecres, 8 de juliol del 2015

El misteri de la latitud 41.78

Línia imaginària en el mapa d'activitats de Llibres Artesans
Ahir estava actualitzant el mapa d’activitats de Llibres Artesans i em vaig adonar d’aquesta línia divisòria que em sembla molt marcada. Els punts en verd són esdeveniments que ja he realitzat, els punts en vermell són els programats per juliol i agost. No cal dir que intento anar a tots els esdeveniments que tenen a veure amb els llibres, la literatura o l’artesania que lliguen amb el projecte, així que no és una línia cercada o que hagi creat jo mateix. Si ens fixem en el mapa, només hi ha una activitat durant tot aquest any (programat fins a l'agost) per sobre de la latitud 41.78 que correspon a Santpedor, la ubicació de Llibres Artesans. Potser sóc molt molt friki, però aquestes coses em desperten la curiositat; com ho veieu vosaltres?

dimarts, 16 de juny del 2015

En blanc, inici de col·lecció!

EN BLANC; Eumo Editorial, 1989
Em vaig començar a interessar pels llibres en blanc amb l’obra mestra del gènere, La Hinteligencia Militar, de Sergio Pesutik. Això va ser a principis dels 90, però llavors aquest interès no va ser tan gran com per comprar-lo. Amb els anys, però, ha anat augmentant i l’any passat vaig decidir-me a començar d’una vegada la col·lecció. El primer exemplar de la mateixa és aquest llibre: EN BLANC, publicat l’abril de 1989, que vaig aconseguir en la 5ª reimpressió, de l'abril de 1994, gràcies a la col·laboració de la Llibreria Papasseit. El que m’agrada més del cas és que al mateix temps que és el llibre fundacional de la col·lecció, al seu torn va encetar la Col·lecció NARRATIVES d’Eumo Editorial.

Els que considero llibres en blanc no són qualsevol llibreta o agenda, sinó llibres editats per una editorial, amb el seu títol i ISBN, amb un propòsit. El tema de la pàgina en blanc l'he tractat moltes vegades, per exemple amb el quadern 50 Terrorífiques pàgines en blanc o bé en el poemari manuscrit Escrits en tinta invisible.

La Hinteligencia militar, que hauria de ser pal de paller d'aquesta col·lecció, s'ha esgotat i encara no l'he aconseguit, així que si en teniu algun exemplar escriviu-me si us plau! També us agrariré qualsevol informació sobre altres llibres en blanc. Gràcies!

dimecres, 3 de juny del 2015

I la lluna gairebé

Ferran Cerdans Serra, 2009
Alai plena i la lluna encara no;
capvespre en paisatge llunar.
Sant Joan sempre s'acosta de nou.

dimecres, 29 d’abril del 2015

Un llibre gratis en agraïment al Sant Jordi que m'heu regalat. Gràcies!

Mala llet en pols i de franc!

Teniu fins dissabte dia 2 per descarregar-vos el llibre.

Mala llet en pols; aforismes i microcontes
Recull d'aforismes i microcontes; 2015 <amazon>

Aquest Sant Jordi ha estat per a mi el millor de la història amb diferència, sobretot pel nou públic que m’ha descobert, les desvirtualitzacions i el reconeixement de moltes persones que fa anys que em seguiu.
Estic feliç, doncs, i en agraïment us vull regalar el llibre electrònic Mala llet en pols, que recull els gairebé 400 aforismes que he escrit i publicat fins ara a Llibres Artesans.
Trobo que és un bon moment per reivindicar l’aforisme com a gènere literari irreverent i trencador, en oposició al buidatge de contingut i a l’adequació a allò establert al que se sotmet a les xarxes socials a la recerca dels “likes”.
També és un bon moment per reivindicar els llibres electrònics sense DRM. No podem acceptar llibres que no permetin fer el mateix que un llibre en paper, com per exemple deixar-lo llegir a les amistats, i així els publico, en conseqüència, en digital: sense restriccions de cap tipus. Aquesta versió del Mala llet en pols la podreu llegir en qualsevol dispositiu (PC, tauleta tàctil, smartphone android, iphone...) i la podeu convertir al format que necessiteu amb programari lliure com ara Calibre.
I finalment m’agradaria reivindicar de nou que tots els llibres impresos haurien de tenir una versió digital. La raó és molt simple: milers de persones amb problemes visuals (col·lectiu del que he format part durant uns anys), poden llegir gràcies a la capacitat dels lectors electrònics d’augmentar la lletra fins a mides enormes, i també a la possiblitat d'emprar programes de lectura de veu. La meva missió és que tots els Llibres Artesans tinguin versió digital, i si ho puc fer jo pot fer-ho qualsevol editorial.
I ara si, després de tantes reivindicacions i si m’accepteu el regal d’agraïment, aquí el teniu, gratis fins el dia 2. A partir de llavors tornarà a costar 1,99€, un preu simbòlic que cobreix les hores de maquetació (és força innovador en aquest aspecte!), i que permet també el microfinançament del projecte Llibres Artesans de manera senzilla i efectiva.
Moltes gràcies i fins la propera celebració!
Ferran.

dilluns, 27 d’abril del 2015

La vida que s'expandeix


Llibres Artesans de Ferran Cerdans Serra

Després d’un Sant Jordi de tres dies genial, la majoria d’aquests llibres ja formen part d’altres vides. Però no per això deixen d’estar a la meva sinó que d’alguna manera l’expandeixen. Gràcies!

diumenge, 26 d’abril del 2015

"Tan bonic que sembla un decorat"


Vist així sembla un decorat però són 30 segons sense pluja quan ja tornàvem al poble. El PRC-131està impressionant, amb uns verds incontestables!

dijous, 23 d’abril del 2015

Pirateria? Si vols viure d'escriure, ves amb compte amb el que signes.

Cada cop és més de moda acusar la “pirateria” (?) del fet que no es pugui viure d’escriure a Catalunya. Aquest slogan propagandístic, difós per l’estat i, quina casualitat, fet a mida dels lobbies i de la indústria cultural, s’ha convertit en un mantra omnipresent, sovint acompanyat d'altres fal·làcies com ara "abans es podia viure d'escriure", etc. Però quina influència real té la pirateria en l’economia d’un escriptor? Si pensem una mica veurem que si no es pot viure d’escriure és per altres factors, però la indústria capitalista s’ha de mantenir a tota costa, incloent subvencions públiques, i no interessa parlar de les causes reals.
Per començar, en un país en el que amb prou feines es llegeixen 4 llibres l’any, viure d’escriure és simplement un miracle. Fomentant la lectura milloraria l’economia dels escriptors? Em sembla que si, si més no molt mes que no pas acusant la pirateria de tots els mals, tot i que tal com funciona el sistema editorial només els arribarien engrunes.
Així arribem al segon factor: signant contractes amb les editorials en els que es cedeixen tots els drets derivats a canvi d’un percentatge miserable del preu de venda, no és d’estranyar que no es pugui viure d’escriure. Però si de publicar: el sistema de la indústria cultural està dissenyat per explotar autors i autores, que moltes vegades acaben comprant part de les seves tirades amb un descompte equivalent al que es fa a una llibreria (i que, per tant, genera molt benefici a l'editorial perquè s'estalvia la distribució). No és difícil adonar-se que per a la indústria editorial un dels principals clients, cada vegada més, són els propis escriptors. Una altra cosa és trobar escriptors que ho vulguin reconèixer públicament, més enllà de la conversa privada. Algun dia haurem de tirar de la manta.
Un tercer factor és el propi capitalisme i la pèrdua de drets laborals que afecta tots els sectors. La precarietat és pròpia del capitalisme; apuntar una suposada “pirateria” com a causa és desviar l’atenció sobre aquesta causa real, fet que beneficia una vegada més a les multinacionals que agrupen la major part d’editorials. Sobre aquests dos últims factors recomano la lectura dels llibres d'André Schiffrin "El control de la palabra" i "La edición sin editores".
Hi ha molts més factors, però sincerament no crec que tinguin tan pes com aquests tres. Mentre es continuïn llançant esquers i evitant afrontar els problemes reals, tot seguirà empitjorant, però per sort per al poder ja tenen el filó inesgotable que justifica l’estat de les coses: tot és culpa de la “pirateria”.
Quan un autor que ha publicat desenes de llibres, alguns dels quals han estat best-sellers, no pot viure del que escriu és bastant clar que ha signat contractes que no hauria d'haver signat i que el sistema no funciona, perquè de diners n'ha generat molts. I si a més diu que no publicarà mai més perquè en una web “pirategen” algun dels seus llibres, és clar que aquest esquer funciona molt bé. I fins i tot podríem parlar de quelcom similar al “Síndrome d’Estocolm”. Potser aquest senyor hauria de fer-se autor-editor, i així podríem donar-li els diners directament a ell sense que es perdessin pel camí: potser així si que podria viure d’escriure, amb “pirates” o sense.


dilluns, 20 d’abril del 2015

pau sense adormir-se

Una imatge que té tot el que necessito aquests dies que preparo els llibres per Sant Jordi: joia de viure (per recordar que el més important no són els resultats o la destinació, sinó gaudir del procés i del viatge); relax energètic i serenor activa. Pau sense adormir-se.

Alai a Corçà, Sant Joan de 2008

diumenge, 19 d’abril del 2015

Apunt recuperat d'un quadern

Quan miro d’entendre’t i fer-me entendre i no entenc quina part he entès del que s’havia d’entendre ni el que s’entenia que no calia entre el que no vaig entendre, llavors entenc que mire’m d’entendre’ns i entenc que ens estimem —encara que no ens entenguem. (2008)

—Com podeu veure el 2008 va ser un any fantàstic.

dijous, 16 d’abril del 2015

Productivitat? Acaba't el plat!

Vaig estar llegint blocs de productivitat durant força temps fins que em vaig adonar que una de les coses que ajuden més a no ser productiu és seguir blocs sobre productivitat. Però abans de deixar-ho, vaig aprendre força lliçons que m’han anat molt bé. Si n'hagués d'escollir una, aquesta seria: acaba el projecte que tens a la taula de treball, abans de passar a una altra cosa. És molt radical i sens dubte s’ha d’ajustar al context, però a mi m’ha funcionat molt bé. Mai més no he tingut el problema d'obrir múltiples fronts sense tancar-ne cap. Ara la dificultat és encertar el projecte que poso sobre la taula! 

dilluns, 13 d’abril del 2015

Apple watch, llegirem més?

Si alguna marca pot fer tornar el rellotge només pot ser Apple i la seva maquinària en màrqueting. Tenen números per aconseguir-ho. Si el mòbil passa al canell en forma de rellotge (encara que no siguin totes les funcions), tornem a tenir mans per llegir un llibre en condicions, ja sigui en paper o en un lector electrònic. Això podria canviar moltes coses. Es llegirà més?

<review a cnet.com>

Les tardes de Radio 3

A vegades imagino els locutors de tarda de Radio 3 amb el micro, el boli, els apunts, el got mig ple i l’ampolla de cloroform al costat.

diumenge, 12 d’abril del 2015

La paradoxa de la religió dels ovnis

La meva opinió sobre els ovnis, en versió curta, és que la si n’hi ha algun de l’espai exterior és bastant obvi que els importem un rave. Jo també passaria de llarg, en contemplar el panorama de la terra, si formés part d’una civilització capaç d’arribar fins aquí amb una nau espacial. Això no vol dir que els seguidors de la religió dels ovnis no siguin una font permanent d’alegria i disbauxa. Un dels arguments que més em fascinen dels seus acòlits és que “ho intenten amagar”. M’ho podria creure si no fos perquè des de petit sempre he vist programes d’ovnis a la tele. M'ho podria creure si al youtube no hi hagués milers de vídeos de suposats ovnis que tothom pot veure, riure i compartir. Però m’ho podria creure, sobretot, si no fos perquè des de Hollywood, principal font d’adoctrinament mundial dels EUA, fa dècades que treuen sense parar pelis d’ovnis que inculquen aquestes creences. Així doncs la paradoxa de la religió dels ovnis és que, d’una banda, volen vendre que se’ls amaga però de l’altra fa dècades que es fomenta aquesta creença per tots els mitjans. Per quina raó?

dissabte, 11 d’abril del 2015

Els ésssers lliures generen enveja d'esclau

Com més por a viure més necessitat sembla que hi ha d’agafar-se a dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Fins aquí ho puc entendre, tot i que per sort de moment no em fa cap falta. El que no entenc és aquest proselitisme in crescendo, aquestes ànsies d’intentar imposar les pròpies creences limitadores a les persones lliures. És a dir: una persona esclava dels seus dogmes coneix una persona lliure i, per comptes de voler ser lliure com la mateixa, el que fa és intentar esclavitzar-la en aquests dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Hi ha molts exemples de dogmes de fe: "La lluna t'altera negativament"(aviat en parlaré), "Déu existeix", el "positivisme màgic" ("visualitzar és suficient per aconseguir el que vols", creença totalment contraproduent que està tenint efectes devastadors), etc. Un dels dogmes més sonats va ser la psicosi col·lectiva teledirigida del suposat canvi de consciència global de finals de 2012, que era obvi que no succeiria (més aviat ha estat al contrari), però que si no te'l creies gairebé et tiraven pedres. Els éssers lliures no haurien de ser un model, per comptes d'un motiu d'ira i enveja?
què hi farem
els éssers lliures
generen enveja d'esclau
• si pica, cura • Ferran Cerdans Serra • 04/2009

dimecres, 8 d’abril del 2015

dos grups de persones

Persones que valoren la teva imaginació, la gaudeixen, l'estimulen i la potencien, versus Persones a les que la teva imaginació els molesta i que intenten coartar la creativitat. És a dir: Persones a les que tinc ganes de veure versus Persones a les que gràcies però no cal.

He redescobert un dels grans plaers de la vida que fins fa poc potser no valorava prou: els moments que passo amb amigues amb les que ens alimentem recíprocament la imaginació inventant-nos històries dels nostres mons de fantasia; llançant-nos benzina per sobre, que no s'apagui el foc de l'altra.

dimecres, 1 d’abril del 2015

La memòria dels llençols

És entrar en un llit, olorar els llençols i pensar en ella: de perfum es posava dues gotes de suavitzant de la roba.

dijous, 26 de març del 2015

Autoretrat en bassal amb Alai

Autoretrat amb Alai en bassal
El primer autoretrat en bassal amb l’Alai, és un apunt, el proper ens sortirà millor! :D

dimecres, 25 de març del 2015

Montfalcó murallat

Alai a Montfalcó murallat
Mira que l’he vist vegades des de l’eix i fins avui no hi havia pujat: Montfalcó murallat, santuari de gats; per tornar-hi sense l’Alai que anava boja fins aquí al final de l’escapada.

dimecres, 18 de març del 2015

Entrevista a Ferran Cerdans



Un cop fetes les entrevistes sempre veig mil coses que m’he deixat, que podria haver dit millor, etc. Però al final he après a expressar-me el millor que pugui i no mirar enrere, la qüestió és que malgrat que no són el meu fort les he anat millorant i aquest és el resultat, espero que us agradi!

Entrevista d'Ester Puig - TLB Mobile

dilluns, 16 de març del 2015

dimarts, 10 de març del 2015

Amb Llibres Artesans al Sensorial Art Store

De demà dijous fins dissabte seré amb Llibres Artesans en un local del C/ Sant Miquel de Manresa, dins de la programació de la Sensorial Art Store de la Taula d'Arts Visuals de la Catalunya Central. Més informació a la web: Llibres Artesans a la Sensorial Art Store

Llibres Artesans al Sensorial Art Store de Manresa
Obert en horari comercial: 10:00/14:30 i 16:30/20:30

dilluns, 9 de març del 2015

Primera foto de l'Alai com a model




En aquesta època havia acabat un curs de fotografia digital i em venia de gust practicar el retrat. Com que vivia sol vaig començar amb l’Alai, que sempre té ganes de fer coses, tot i que llavors acabava d’entrar a casa i encara s’ho mirava tot amb passivitat. Recordo que li ploraven molt els ulls, a la imatge es pot apreciar. D’aquí va sortir aquesta foto, que vaig tenir emmarcada molts anys al menjador, i que va suposar l'inici de la seva carrera com a model canina. Ara ja s'hi posa bé només treure la càmera.

diumenge, 8 de març del 2015

A qui beneficien els drets d'autor? Pista: a l'autor, no.

Si tenim en compte que els anomenats "drets d’autor" ja abasten fins a 100 anys després de la mort de l’autor, i que un autor o autora podem dir que viu 85 anys, ens adonem que els seus suposats drets duren més temps després de mort que abans de morir. És a dir, que és bastant obvi que no estan pensants precisament per beneficiar l’autor, a no ser que algú conegui un mecanisme per enviar diners al “més enllà”. Si a això hi sumem que el 99% dels drets d’autor són en mans de les editorials i discogràfiques, i que tota la indústria i multinacionals aconsegueixen que el plaç sigui cada cop més llarg fins a fer-lo infinit, no cal saber gaire cosa més per adonar-se per quin motiu es van crear i a qui beneficien principalment les lleis de Propietat intel·lectual. Per si algú en tenia cap dubte.

dijous, 5 de març del 2015

el regal de la vida

Ens podem passar la vida donant-hi voltes cercant el llaç per desembolicar el regal sense adonar-nos que la vida és el regal.

dilluns, 2 de març del 2015

No és res personal però m'importa un rave quan et connectes.

No és res personal però no m’aporta gaire saber quan t’has connectat per última vegada, ni tampoc saber si has llegit el meu missatge o no encara: quan puguis ja em diràs alguna cosa. De la mateixa manera, no crec que aquesta informació sobre mi hagi de suposar cap aportació a la teva vida. A canvi, es viu molt bé amb tot això desactivat. I ja saps que hi sóc si em necessites. Bon dia!

dissabte, 28 de febrer del 2015

Un vessament injustificat de tinta

Escrivint al taller de Llibres Artesans

Donar-me a mi un rotlle de paper de 15 metres deu ser el més semblant a donar un rotlle de paper de 15 metres a un nen petit. Estic escrivint un nou llibre de poemes-o-el-que-sigui després de 7 anys (Ànimes nues, 2008). Vaig a poc a poc perquè escric amb una canya. De moment es diu “Gira-sol nocturn”, és a dir, es diu com jo mateix.

divendres, 20 de febrer del 2015

"Miserable que pretén fer-nos canviar de carril"

Tinc carnet des dels 18 però vaig estar uns anys sense cotxe, una etapa en la que no vaig conduir, entre els 22 i els 28. Quan vaig tornar a la carretera, em vaig trobar que alguna cosa havia canviat. Concretament, la regla:
“Facilitarem la incorporació de vehicles a la via per la que circulem, si cal canviant de carril”,
havia passat a ser la nova regla:
“Dificultarem a qualsevol preu la incorporació de vehicles a la via, mantenint-nos en tot moment en el carril dret, adaptant la velocitat del nostre vehicle a fi i efecte de formar una barrera impenetrable que impossibiliti l’entrada al miserable que pretén fer-nos canviar de carril. Què s’ha cregut?”.
Una altra possibilitat és que tingui els primers anys de conductor mitificats i que en realitat la regla sempre hagi estat l’actual.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Just abans d'obrir el teló

Alai @ home; Ferran Cerdans Serra, 2008

L’Alai rere el teló, els tres primers dies que va ser a casa; poruga, desconfiada, tímida, reservada, atenta a tot allò que passava; un pèl resignada, com si no esperés res de bo de nosaltres que ens la miràvem. Més endavant va aixecar el teló.


Alai @ home; Ferran Cerdans Serra, 2008



dimarts, 10 de febrer del 2015

A La Selva, el paradís retrobat

Ferran Cerdans Serra; La Selva, 2009
Aquest imatge recuperada em duu sensacions contradictòries. D’una banda és tot massa maco, l’Alai és molt salvatge i aquí no ho veig reflectit, sembla el retrat d'una persona! Potser se'm fa estrany perquè la conec massa, hi ha massa proximitat. De l’altra banda m’ha agafat un atac de nostàlgia en contemplar de nou aquest bokeh del 200mm APO, tan preciós que em sembla una aquarel·la. Però enmig de tot el record el paradís, no perdut sinó retrobat. El paradís no es perd, té tantes ubicacions diferents que a voltes sembla que et persegueixi.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Integrar-se pels colors

Ferran Cerdans Serra - 2012
Des que vivim a Santpedor no s’integra gaire bé a la ciutat; tampoc és que abans hi estigués molt adaptada, però aquest dia es va llevar camaleònica amb una paleta de colors que sembla dissoldre’s l’entorn: nas/teules, pèls/paret... integrada pels colors.

dijous, 5 de febrer del 2015

Un dia de neu ben aprofitat

Jornada intensiva de neu, fotografia, quissos i bona companyia. Els dies de neu al Bages s'han d'aprofitar, la neu sol durar molt poc per aquí, així que per molta feina que hi hagi s'ha de sortir a gaudir del moment amb la càmera, si és possible!






La resta d'imatges a l'àlbum homònim  "Un dia de neu ben aprofitat"

dimarts, 3 de febrer del 2015

dilluns, 2 de febrer del 2015

Pregunta amb perspectiva

* coses que m'ensenya l'Alai n. 717

Ferran Cerdans Serra, 2015 - Santpedor
Segueixes el camí marcat o bé el deixes de referència i surts a explorar?

diumenge, 1 de febrer del 2015

Neva i fa sol

Ferran Cerdans Serra, 2015 - Santpedor
Una sortida ben diferent la d'avui: saludant caçadors de senglars, la recerca dels gossos perduts, "neva i fa sol"... i tornant cap a casa instants com aquest.

dimecres, 28 de gener del 2015

divendres, 23 de gener del 2015

Il·lustracions de Ferran Pecanins pel Perdonin que no em disculpi

El Ferran Pecanins va estudiar el CFGS en Il·lustració a la mateixa Escola en la que vaig estudiar Disseny gràfic: l'EART de Manresa. Després de llegir la primera edició, artesana, del Perdonin que no em disculpi (2006), va tenir la idea d’il·lustrar-ne els relats breus per al seu treball final del cicle superior. En vam parlar un dia i em va semblar genial! La seva idea, com explica al seu bloc, era “apropar el llibre il.lustrat a un públic més adult”. Aquestes serien les 4 il·lustracions del projecte final, que la veritat és que m'encanten i saben transmetre amb força la naturalesa de cada conte curt. Gràcies Ferran!
Il·lustració de Ferran Pecanins

Il·lustració de Ferran Pecanins

Il·lustració de Ferran Pecanins

Il·lustració de Ferran Pecanins

Podeu seguir-lo al Ferran Pecanins bloc i també a les vinyetes còmiques que fa per a manresa.info a la secció Els ninots de Ferran Pecanins.