dilluns, 6 de juliol del 2009

una alegria que m'entristeix


Aquesta estampa la vaig captar al Kaptol de Zagreb. Uns instants després, en fer uns passos endavant seguint una de les màximes del Capa més conegudes ("If your pictures aren't good enough, you're not close enough"), el pare dels dos nens va entrar en quadre per la dreta, i els va dir en català que deixessin de jugar amb l'aigua. En aquell moment, escoltar el nostre idioma a la plaça de la catedral fou per a mi una sorpresa agradable, alegre.

Avui jeia en una plaça de Manresa i he escoltat tres nens jugant en català. M'he descobert també a mi mateix sorprenent-me, i alegrant-me de que el parlessin els tres. Però a l'instant, assumint el que això significava m'he entristit. Si em tinc d'alegrar i sorprendre'm en veure uns nens parlant en català és que la cosa està pitjor del que sembla.

Potser per això quan sento els lladrucs del Boadella, del Vidal-Quadras o del de Ciutadans que no recordo com es diu i no penso cercar-ho al google, proclamant que a Catalunya es persegueix el castellà, sempre em venen dues paraules al cap: “miserable” i “renegat”.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

El pitjor és no poder-nos treure aquesta sensació de terrible desesperança del damunt :(

Alegria De La Huerta ha dit...

Sempre he pensat que els catalans estem a tot arreu... A mi el que no m'agrada gens és la sensació de tenir-me que justificar sempre per tot.

neus ha dit...

A mi també m'entristeix passejar per Girona, un dia qualsevol, i sorprendre'm per sentir parlar català a alguns adolescents... el que semblaria l'inici d'una alegria es transforma en pena...

MGJuárez ha dit...

Benvolgut Ferran, t’explico una anècdota personal de fa unes setmanes. Des de la meva feina vaig d’haver fer una trucada a Madrid, per completar una inscripció a una associació per la meva professió (sóc infermera pediàtrica); sense adonar-me vaig començar a parlar en català, i la persona de l’altre banda -una dona amable- em responia en català... enmig de la conversa m’adono de que estic trucant a Madrid... i li demano disculpes... era una reacció quotidiana de quan despenges el telèfon i et poses a parlar... Ella em disculpa amablement i que li encanta el nostre idioma i que gràcies a mi, aquell dia el pot parlar (practicar). Increïble, oi?

Desprès, per qüestions administratives ens em escrit per correu electrònic, i li he agraït –una salutació final en català- tota la seva amabilitat.

El món es ben gran, però ple de petiteses amables per somriure.

Abraçades,
Montse.