dimecres, 1 d’octubre del 2008

quan et deia...

Quan et deia que devies seguir el teu camí, fer la teva voluntat, no deixar que ningú et digués el que tenies de fer, que ningú s'imposés sobre el teu desig... quan insistia en que eres tu qui tenia de decidir, com a propietària única, què feies amb la teva vida, independentment del que et diguessin els altres, incloent-me a mi entre aquests... llavors sabia que podia passar, que podia ser, que, de fet, era molt probable que passés, que aquest teu camí et separés de mi...

Quan et deia tot això, sabia que era el millor per a tu, i per tant també el millor per a mi si de veres t'estimava (i t'estimo)... per molt que el risc a no tenir-te tan a l'abast, tan a la vora, tan aprop com fins llavors era molt elevat. I què, si del que es tracta és de que siguem feliços? (molt fàcil d'escriure, aquesta última pregunta, no tan de seguir...)

Finalment, seguint aquest teu propi camí t'allunyes... em sento bé perquè em vas escoltar i, almenys per aquesta part, em vas fer cas (bé, de tant en tant si que convé fer-li cas a algú...) Però... com omplo ara jo aquest forat? Aquesta peça que em falta per a completar el puzle ets tu, i només la teva presència pot omplir el buit, que espera com a tal. De fet, em falten ja vàries peces, no només la teva... però cadascuna d'aquestes ha sabut trobar el seu destí, i me'n sento orgullós. Això em fa sentir una mica menys buit per dins, menys sol.

Un dia d'aquests, a més, tocarà desfer-lo del tot, i tornar a remenar les peces. Llavors no hi haurà mapes, ni camins ni bifurcacions. Ni començaments ni, sobretot, finals.