Aquesta Rakia no és per a mi, era per regalar i ja forma part de la vida d'altres persones. La vaig dur en antiestètiques ampolles de plàstic. Un cop aqui vaig aconseguir aquestes de vidre, molt bé de preu (i també una garrafeta més adequada pels viatges, la receptora de la qual ja m'entén). En tornar a casa amb les noves ampolles, les vaig netejar una mica i les vaig deixar damunt de la taula. Vaig procedir a omplir-les amb l'ajuda d'un embut. Així, els elements necessaris es varen disposar gairebé sols: el sol, la persiana, les ampolles de rakia un cop plenes... només calia fer clic, com se sol dir (obviant les dificultats intrinseques de qualsevol fotografia, per senzill que pugui semblar-nos el resultat final...).Per a qui no hagi tastat la Rakia, només dir-vos que és un licor destilat com ara l'orujo, que sol estar fet o bé de prunes o bé de de raïm, entre altres ingredients menys extesos. La Rakia d'aquestes ampolles està extreta de pells d'uva, i es nota per l'olor inconfusible de pansa que desprèn (força mitigada per l'olor a alcohol, tot s'ha de dir). Però el que fa especial la Rakia, més que la matèria prima de la que s'obté, és el caràcter sorprenentment social de la beguda... És cert, l'alcohol en general sol afavorir les relacions socials (o més aviat el contacte social, que un cop establert pot derivar en el millor o en el pitjor amb tota la gama intermitja de derivats que vulgueu), però la Rakia et dona un caràcter més afable, com si et predisposés a establir contacte amb els demès de manera més íntima i propera; A més, et manté despert, talment dugués cafeïna (o alguna altra xantina ;-) ).
En fi, qui l'hagi probada ja sabrà del que parlo, i qui no, quan viatgeu pels balcans trasteu-la i m'entendreu. Segurament us n'oferiran en alguna casa aleatòria a la que us dugui el vostre viatge. Llavors, no la rebutjeu. Tampoc us deixaran marxar sense acabar-vos-la, però valdrà la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada