Arrivo a Linz a les 4:30 pero ja gairebe es de nit; com que el tren nocturn em surt a les 23:15, me'n vaig a donar un volt per la ciutat; primera impressio: tothom menja dempeus, aixo em recorda euskadi, nomes que aqui hi ha molta gent al carrer, fora dels locals, i no sempre amb estufes d'exterior. Veuen tota mena de vegudes calentes, i tenen en compte que els vegetarians no mengem carn, inclus en els llocs d'entrepans (es el que tenen els paisos civilitzats)
Superficialment parlant m'ha semblat una mena de barreja culinaria entre italia i alemanya, sense haver aprofundit gens en el tema. No estic a Linz per a menjar-me una pizza napolitana, un kebab o per entrar en un xines immens (i encara sembla mes gran perque no hi ha comensals), pero al final acabo menjant una llesca de pa alemany (o molt similar) amb formatge fos per damunt (raclette) amb una tassa de "vino caldo" (vi negre calent molt especiat, en el que predomina la canyella... el trovo un pel massa fort, pero m'ajuda a oblidar el fred, que no a fer-lo passar...) despres prenc una apfel-gluhmost, una mena de sidra espessa calenta que pels seus efectes sembla que duu alcohol, es a dir, que aquest no s'evapora del tot en el moment de l'alaboracio, o potser es que ja estic tou del fred i el "vino caldo"... per molt que sigui un habitant de la manrussia siberiana, Linz es una altra cosa... Per cert, el McDonalds es ple a vessar, efectviament...
Molts tranvies en carrers sense voreres (fet que en un principi em fa sentir molt indefens quan s'acosta un tranvia a tota velocitat) ni cotxes; no es un consol que nosaltres almenys tinguem voreres.
Travessant un pont gairebe em quedo sense orelles del vent gelat que bufava, pero he aconseguit algunes fotos interessants; una dificultat que em trovo a l'hora de disparar es que tots els carrers son foscos, diria que, per a estalviar llum, quan encenen la decoracio nadalenca apaguen els fanals; ara mateix em sembla molt be.
Constato que els japonesos han extes els seus dominis des de la sagrada familia fins als territoris de l'antic imperi austro-hongares, a voltes em tinc de pessigar per no creure que soc en un bus de tokio.
De linz a Salzburg la calefaccio de la cabina sembla un dispensador de fongs, gairebe percebo com les espores superen les meves defenses capilars i s'endisen napia endins. Aixo em fa sentir molt mes europeu, o si mes no com si fos a casa, dalt d'un rodalies vull dir;
pel demes, no tinc problemes durant el trajecte fins a Salzburg; aquests comenčen al baixar del tren en aquesta estacio que em fara d'enllač cap a Zagreb... un fred continental sense miraments em fa sentir com si anes en calcotets... tot es nevat i per damunt de la neu glaćat, formant una crosta que fa pampallugues.. arribo a la diminuta sala d'espera atapeida de viatgers de mitjanit. Entro i la majoria em miren com mirarien a qualsevol altre supervivent postnuclear, que es la situacio en la que sembla que estem. Inclus a dins fa un fred impressionant que em recorda un dialeg de "titanic" que ja havia recordat a Linz, i que be a ser mes o menys aixi: "quan caus en aquesta aigua gelida, no penses, nomes sents dolor" (versio lliure).
L'idioma ha canviat, trobo el croat, si es que ho es, molt dolč, com dissenyat per a adormir la canalla a la nit... Les dues dones que el parlen es passen l'hora que jo em passo llegint, rient, i sospito que son les responsables de la fortor insoportable de morcilla de ceba o similar que s'escampa per tota la sala i que converteix la nostra aventura comuna en quelcom epic... surto en un moment per a superar-la i no defallir, preferint morir congelat que ofegat, si es donava el cas.
Finalment arriva el tren, que per sort no dipersa fongs: en aquest no hi ha ni tant sols calefaccio al comenčament. Despres descobreixo que una calefaccio pot estar alta, baixa, al punt i tambe pot ser timida; te tanta por de molestar que es mante en un segon pla i gairebe no es perceb.
malgrat tot el tren que ens du a Zagreb es molt mes comode que caminar al costat de la via, especailment perque esta tot nevat.
Sempre que em trobo en una d'aquestes situacions, recordo els soldats romans acabats d'estomacar per l'Aterix i l'Obelix, comentant "Apunta't a la legio, deien, que veuras mon...". El somriure que em provoca em serveix per a superar qualsevol cosa.
I aqui acaba l'aventura del primer dia, sembla mentida com en unes hores a linz han triturat part del meu pressupost deixant-ne unes escorrialles miserables, sembla que la moneda mes petita que facin servir sigui la de 50 cnts. tot i que no es aixi... es el que tenen els paisos civilitzats amb calefactors.
i per damunt de tot, continuo viatjant sense una part de mi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada