Ara que tothom renega, amb raó, del fast food, resulta que estem vivint un gir involucionista, paradoxalment en pro de la modernitat més fashion i etèria, que ens està duent a patir situacions força xocants en les nostres sortides gastronòmiques. Cercant la comoditat dels plats cuinats per terceres persones (en sortides de plaer, laborals, o inclús de feina...), podem trobar-nos que, més que còmodes, sembla que volen fer-nos sentir incapaços de disfrutar (o potser entendre?) els plats que ens proposen. Dit d'una altra manera, que millor que no toquem res, no fos que n'espatlléssim l'equilibri de textures...
Resulta que no fa pas gaire, ens trobàvem en un dinar que podem qualificar com “de feina”. Després de la corresponent espera inacabable, quan del primer cistell de pa en quedaven quatre molles esparses per la taula, arribà el primer plat, que consistia en una vistosa amanida. En la nostra arrodonida taula, això significava dues de vegetarianes i 4 o 5 més de carnívores (que ja és trist tenir d'especificar que una amanida sigui vegetariana, igual que ho és haver de demanar els palets en un xinès, quan abans el que tenies de demanar eren els coberts occidentals). Però, malgrat ser diferents, totes elles tenien quelcom en comú: ja eren pre-amanides, fet que no seria del tot insòlit si no fos perquè en cap taula hi havia setrills.
Aquest fet, per la seva naturalesa sorpresiva, va facilitar que ens coneguéssim amb la noia que tenia a l'esquerra, amb qui tant sols havia intercanviat algun “bon dia” fins llavors (i amb qui després he batut tots els meus récords de xerrades via missatgeria instantània). El que no enteníem és com pot haver-hi un xef que es consideri tant perfecte que pre-amaneixi les amanides, i que, en servir-les, no les faci acompanyar de setrills, salers ni pebrers de cap mena. Aquest fet mai vist fins llavors, ens impossibilitava de dur-li la contrària, de facto, encara que no estéssim d'acord amb el seu concepte i visió global de l'amanida en concret. El xef, doncs, donava per suposat que encertaria, no només la proporció adequada de sal, oli i vinagre, sinó que, a més, aquesta seria del grat de tots els comensals, sense necessitat de cap mena de correcció posterior al seu acte litúrgic. No deixava marge, així, pel rajolí d'oli, el punt de vinagre, els tres grans de sal o bé el polsim de pólvora imprescindibles, moltes vegades, per a acabar d'ajustar el plat a la persona que, en definitiva, el fa possible. Perquè, de la mateixa manera que una obra literària no es crea fins que no es llegeix, tampoc existeix una amanida fins que no hi ha una persona que vulgui menjar-se-la. Llavors, perquè nosaltres, que en realitat creem l'amanida menjant-nos-la, no podem influir en aquesta ni tant sols en el seu tram final, quan ja és davant nostre?
Bé, si es tracta d'una actitud fashion o bé d'un acte egocèntric, això ja ho debatrem algun dia tot fent sobretaula, però en tot cas, i si estem parlant d'amanides, els setrills, la sal i el pebre haurien d'estar sempre a taula amb nosaltres.
Dedicat a la Laia “Xantina” (la noia de l'esquerra)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada